Per abordar la prevenció dels TME causats per les postures forçades, cal tenir una visió clara, entenedora i global del disseny biomecànic humà entès com a sistema total en activitat. Existeixen uns principis fonamentals de disseny biomecànic que regeixen la postura i el moviment, essent aquest un coneixement imprescindible.
Els odontòlegs són capaços d’utilitzar les mans amb un control i sensibilitat exquisits, dominant habilitats d’una extraordinària complexitat i subtilesa. Tanmateix, cap d’aquestes habilitats professionals no seria possible si com a espècie no haguéssim evolucionat vers la postura erecta.
L’evolució ens ha proporcionat un sistema de suport vertical (postura dreta bípeda) per a les accions específiques de les mans que, quan funciona en correspondència amb el seu disseny, ho pot fer amb la màxima eficiència i sense esforç.
Aquest “sistema de suport vertical” més ampli és el sistema bàsic del qual depenen tots els altres sistemes, com la respiració o l’ús de les mans.
Si ens fixem en la respiració, per exemple: es poden realitzar exercicis concrets per fer millores específiques, però a menys que s’entengui correctament el disseny total en què es basa la respiració, s’estarà treballant amb un gran desavantatge, perquè aquest “sistema de suport vertical” més ampli n’és el factor determinant. Un odontòleg amb una postura molt encorbada podrà fer molt poc per millorar la seva respiració llevat que en primer lloc millori la seva postura, cosa que activarà aquest “sistema de suport vertical”.
Posat el cas de les molèsties lumbars: hi ha moltes aproximacions, mètodes i procediments de millora, com ara exercicis i estiraments, per tal d’allargar, enfortir i afluixar els músculs. Tanmateix, els músculs de l’esquena estan inextricablement lligats a la postura erecta. Perquè un grup de músculs concret pugui funcionar correctament ha de fer-ho en consonància amb aquest sistema més ample.
Aproximem-nos-hi des d’una perspectiva evolutiva. Hom observa com l’espina dorsal dels peixos, com a primers vertebrats i antecessors nostres, els ajuda a moure’s endavant cap a l’aliment i com els òrgans sensorials i el seu processador, el cervell, es desenvolupa a l’extrem anterior per treure la informació del medi i dirigir l’activitat motora necessària per sobreviure. Tots els moviments són organitzats en relació al cap i l’espina dorsal perquè tot moviment requereix un desplaçament cap endavant en el pla horitzontal.
Als vertebrats quadrúpedes aquesta relació del cap amb el cos es complica evolutivament pel fet que els animals terrestres s’han d’aixecar del terra per tal de poder moure’s endavant perquè fora de l’aigua hi és molt més present la força de la gravetat.
Als humans, el cap i la columna vertebral ja no estan disposats horitzontalment en acordança amb el sentit del moviment. No obstant això, encara ens hem d’organitzar contra la gravetat amb el cap guiant el cos, i encara ens movem en gran mesura en relació a la informació sensorial que ens arriba dels ulls, les oïdes i el nas. El cap ja no està disposat en la direcció del moviment, sinó que va cap amunt, permetent el moviment en qualsevol direcció triada. Per tant, fins i tot en els éssers humans de funcionament vertical, la relació del cap amb la columna vertebral és la coordinació bàsica i primària d’organització de la postura i el moviment, com en qualsevol vertebrat.
Si volem aprofundir en la relació postural del cap amb la columna vertebral o el tors, hem d’assenyalar en primer lloc que en els vertebrats terrestres els músculs realitzen una doble funció: produeixen moviment i mantenen el suport postural contra la gravetat.
Aquesta funció postural dels músculs és tan bàsica que és impossible parlar de moviment sense fer-hi referència. Perquè es produeixi algun moviment específic, el sistema muscular en el seu conjunt ha de mantenir l’estabilitat de tot l’esquelet en relació amb la gravetat: amb el cap equilibrat a la part superior d’una columna vertebral en posició vertical.
Els músculs primaris que proporcionen aquest suport antigravitatori als humans són els extensors de l’esquena i les cames.
Els flexors dobleguen el tronc i les extremitats per les articulacions; els extensors estenen les extremitats i donen suport contra la gravetat. Els extensors més importants són els músculs del coll i de l’esquena. L’esquena té cinc capes de músculs. Les capes més superficials mouen les costelles i les espatlles i no participen directament en el suport del tronc cap amunt. Són les dues capes més profundes les que es troben al llarg de la columna vertebral i les que formen els extensors del tronc.
La primera capa es compon d’una sèrie de petits músculs situats entre les vèrtebres de la columna vertebral al llarg de tota la seva longitud, des del sacre fins a la base del crani. La seva funció és la de mantenir la llargària i el suport de la columna vertebral. La segona capa està formada per músculs llargs que s’estenen verticalment en feixos per tota la longitud de l’esquena (erectors de la columna), també des del sacre fins a la base del crani. La seva funció és mantenir l’estabilitat del tronc en conjunt per evitar que caigui cap endavant.
Al contrari del que semblaria, el crani no està centrat al bell mig de la columna. De manera que, en ser la part anterior més pesada que la posterior, la tendència “natural” és que el crani s’inclini cap endavant des de l’articulació atlantooccipital. Aquest pes cap endavant exerceix un estirament dels músculs extensors de la part posterior del coll. La qual cosa contraresta la tendència d’aquests músculs a escurçar-se i contraure’s, redueix la pressió cap a baix del crani sobre la columna vertebral i té l’efecte d’allargar la columna vertebral.
Aquest allargament de la columna vertebral és crucial per al bon funcionament dels músculs posturals més profunds que li donen suport. Les vèrtebres estan esmorteïdes per discos plens de fluid amb propietats hidràuliques, que confereixen sustentació a la columna vertebral. Certes postures habituals, observades en els dentistes, com tirar el cap enrere o enfonsar la caixa toràcica cap endavant, tendeixen a pressionar els discos, que perden aquesta sustentació i integritat i poden provocar TME.